Can Pistoles, o quan la màgia del cinema desbordava el Capitol

En l’època daurada del cinema, hi havia al capdamunt de la Rambla una sala pionera que faria les delícies de qualsevol expert en màrketing actual.

Una de les mítiques decoracions del cinema Capitol

El que ara és el teatre Club Capitol va néixer el 1926 com una sala de cinema, el Cinema Capitol. El seu propietari, Antoni Solé, es va revelar ràpidament com un geni de la publicitat d’impacte. Per tal de cridar l’atenció sobre les pel·lícules que projectava, una programació basada en els gèneres més populars (westerns, policíacs, aventures…), Solé encarregava per a cada estrena una decoració en llençols de gran format per a la façana de la sala. Pintades a mà per diferents artistes com Fernando Piñana, Ángel Camacho i Antoni Clavé, les façanes del Capitol presidien l’entrada de la Rambla i pretenien que l’experiència d’anar al cinema comencés ja al carrer, que fos, com diríem ara, immersiva. Per això, Solé no es conformava amb aquests espectaculars murals: a més decorava el vestíbul de la sala segons la pel·lícula que estigués projectant (per exemple, amb un taüt del que sortia una mà fantasmagòrica quan es va estrenar Dràcula) i fins i tot feia accions publicitàries de carrer, com ara carrosses publicitàries Rambla amunt i Rambla avall o animadors (com un home-mico fent tombarelles quan projectà Tarzán).

Aquestes decoracions es van fer tan populars que li van acabar valent un sobrenom molt adient a la sala: Can Pistoles. I no només pel fet que sovint hi passessin pel·lícules “de tiros”. De fet va ser el 1933, per a l’estrena de Contra el imperio del mal, que Solé va demanar a Antoni Clavé una decoració especial. Acostumava a donar als seus artistes bastanta llibertat creativa, i a Clavé se li va acudir simular impactes de bala sobre les vitrines del cinema. La decoració va fer tanta fortuna que a les tertúlies del veí Ateneu Barcelonès algú va fer la broma de dir-ne Can Pistoles… aquest improvisat rebranding va fer fortuna i es va escampar per tota la ciutat. Mentrestant, Antoni Solé estava encantant. Ja se sap, que parlin de tu, encara que sigui bé.

La gosadia de l’empresari no es limitava al camp publicitari, però. Malgrat que després de la guerra civil es va veure obligat a castellanitzar el nom de la sala (es va dir Capitolio des del 1939 fins el 1948), es va atrevir a projectar la primera pel·lícula en català de la postguerra (El Judes, 1952). Només en va poder fer un passi en català, ja que la sala va ser denunciada i va haver de passar la versió en castellà. Malgrat que el Capitol va passar a ser un teatre de dues sales el 1990, els barcelonesos de més memòria encara recorden amb afecte les façanes de Can Pistoles.

El cinema sortia a passejar des de Can Pistoles
El cinema sortia a passejar des de Can Pistoles