Si parlem de la Rambla amb la consideració de passeig urbanitzat i amb vocació d’espai de circulació i de gaudi popular, podem dir que el seu origen l’hauríem de remuntar cap el darrer quart del segle XVIII.
Abans, la Rambla, havia sigut un areny i una riera que limitava amb la muralla construïda cap a mitjan segle XIII, en temps de Jaume I. Una muralla que va perdre el seu caràcter de defensa de la ciutat quan se’n va construir una altra, durant el segle XIV, que envoltava el Raval. Tot i això, es van mantenir dempeus els murs d’aquesta “muralla interior” i també els seus respectius portals: el de Framenors, el de Trentaclaus, el de la Boqueria, el de la Portaferrissa i el de Santa Anna.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 2.0 Genèrica de Creative Commons
Però el que sí que va canviar va ser l’ús de l’espai de la Rambla. En quedar ja com un espai intramurs, va poder ser una zona d’ocupació per a ús públic, i aleshores van començar a instal·lar-s’hi el pes de la palla, alguns mercats i alguns coberts o magatzems.
A mitjan segle XV, per evitar que les aigües provinents de Collserola i d’altres bandes entressin pel portal de Sant Sever i destruïssin la Rambla, els consellers van comprar unes peces de terra fora d’aquest portal per a fer una riera que recollís les aigües i les desviés, conduint-les cap el mar. Això no va impedir, per exemple que l’any 1542, un enorme aiguat va entrar pel portal Nou i pel portal de Sant Sever i va baixar per la Rambla davant l’Estudi Nou, causant fortes destrosses.
Fins el segle XVI, la Rambla va ser una zona molt poc densa en quant a població i molt poc construïda. Això ho van aprofitar diverses ordes religioses per a aixecar-hi els seus convents, esglésies i col·legis. Igualment, el Consell de Cent va decidir construir al capdamunt de la Rambla els Estudis Generals, el 1536. La resta d’establiments religiosos construïts a la Rambla durant els segles XVI i XVII, van ser: el Col·legi de Betlem (1543), el convent dels Carmelites Descalços (1586), el Col·legi de Cordelles i el de Sant Angelo (1593), el convent de Santa Mònica dels agustinians (1619), el convent de Sant Bonaventura dels franciscans (1630) i el convent dels Trinitaris Descalços (1633). També cal esmentar el primer Teatre de la Santa Creu (1597).
Doble cinturó de muralles medieval.
Del segle XVI són també les primeres notícies que es tenen de treballs de terraplenat i plantació d’arbres a la Rambla, entre els anys 1584 i 1591, i l’empedrat d’un tram de la Rambla, el 1636.
No va ser fins a principis del segle XVIII, amb la guerra de Successió i l’arribada de l’Arxiduc Carles, que hi va haver els primers projectes per fer de la Rambla un passeig. L’any 1702 es van plantar 181 arbres a la Rambla, i 100 més l’any següent. Aquell mateix any 1703, el Consell de Cent va iniciar un projecte per canalització d’aigua a la part alta de la Rambla per a poder regar els arbres i abastir les fonts que hi havia.
A partir de 1714, amb la fi de la guerra de Successió, Barcelona va viure un procés de militarització, conseqüència de la derrota catalana i la caiguda de la ciutat en mans de les tropes borbòniques. A la Rambla, les Drassanes i l’Estudi General, a cada extrem del passeig, van ser reconvertits en casernes militars.
Després d’una primera temptativa d’importància per convertir la Rambla en un passeig, a càrrec del Marquès de la Mina, capità general de Catalunya entre els anys 1742-1746 i 1746-1767, l’any 1768 l’enginyer militar Pedro Martín Cermeño va presentar un projecte de conversió de la Rambla en passeig que des del punt de vista urbanístic destacava pel seu arbrat i la seva amplitud i rectitud. Tanmateix, l’inici de les obres va tardar quatre anys, fins el 1772, degut als litigis que es van plantejar entre les autoritats militars i l’ajuntament pel reglament d’edificació. Durant la realització de les obres, l’any 1773, es va produir l’Avalot de les Quintes, una revolta popular pel descontentament pel sistema de sorteig del reclutament de les quintes per anar a fer el soldat, i això va motivar que es modifiqués el projecte inicial pel que feia a la part baixa de la Rambla: part de les drassanes es van reconvertir en baluard i la vella fundició de canons es va traslladar al seu interior. El següent pas va ser l’enderroc de l’antiga muralla del Pla de Santa Mònica, l’any 1774.
Aquest enderroc de la part de la muralla que durant segles havia delimitat la Rambla, va facilitar una urbanització més consistent, amb diversos edificis d’habitatges i amb algunes residències nobles, com el palau Moja, l’any 1774, i el palau Marc, el 1775. També, a l’altra banda de la Rambla, l’any 1772 es va construir el palau de la Virreina. Aquells van ser els anys en els que es va començar a bastir l’aspecte de passeig de lleure de la Rambla.
Font: Ajuntament de Barcelona. Col·lecció filatèlica Ramon Marull
També va ser l’època en què van quedar marcades algunes peculiaritats urbanístiques de la Rambla que s’han mantingut fins els nostres dies. Com l’encara visible estrangulament de la Rambla entre el palau Moja i l’església de Betlem, resultat de nous enfrontaments urbanístics i reglamentaris entre autoritats militars i municipals, o la situació del palau de la Virreina i del convent de Sant Josep, que mantenien l’antiga alineació i que per això no estaven en línia amb la resta d’edificacions.
Pel que fa al sector de la Rambla entre els carrers de l’Hospital i del Carme, el tram central del passeig que tradicionalment havia sigut un espai dedicat a mercat d’aliments, quan finalment va ser habilitat com a passeig es va decidir que mantingués les dues funcions: mercat al matí i passeig a la tarda.
L’any 1777, es van plantar gairebé un miler de pollancres al llarg de la Rambla, disposats en quatre fileres, deixant una calçada per a cavalls i carruatges. Als laterals s’hi col·locaren bancs de pedra. L’any 1779 es tractà la instal·lació de vuit fanals a la Rambla, situant-los «á los trechos convenientes para que alumbrándose en las noches que no haga luna, se eviten con maior seguridad, todas ocasiones de desgracias». La il·luminació de la Rambla es va completar l’any 1781 en el seu trajecte central, del pla de la Boqueria al pla del Teatre.
Els vint anys darrers del segle XVIII van veure un moment d’esplendor de la Rambla, sobretot pel que fa a la seva part baixa. Entre 1785 i 1788 es va obrir el carrer Nou de la Rambla (en aquell moment carrer del Conde del Asalto), una via que es va posar de moda i que es va convertir en la gran novetat urbanística de la zona, impulsant la construcció d’un bon nombre de nous edificis de quatre o més plantes, alguns d’ells amb fàbriques en el seu interior. En un espai de temps breu, aquest sector es va omplir de nous establiments freqüentats per la burgesia de Barcelona, convertint el tram inferior de la Rambla en l’eix central de la ciutat, desplaçant en importància la zona del Born.
A finals del segle XVIII, la Rambla estava dividida en tres sectors molt contrastats. D’una banda, com dèiem, el tram inferior, aparador de la burgesia de la ciutat; per una altra banda, el tram central, una zona important de mercat de Barcelona; i finalment, el tram superior de la Rambla, la Rambla dels Estudis, que va esdevenir més marginal a partir de la conversió del col·legi dels jesuïtes en seminari després de l’expulsió d’aquests.
Segons sembla, això va fer que en les reformes realitzades a la Rambla, només es tinguessin en compte els sectors centrals i inferior, dividint-los en tres trams units pel pla de la Boqueria i el pla de les Comèdies, amb el projecte de convertir la calçada central, que era utilitzada pel transport rodat, en un passeig elevat i tancat amb balustrades (tot i que d’aquest projecte només es va dur a terme el del sector inferior de la Rambla).
Va ser al segle XIX quan es va establir ja definitivament la formació urbana de la Rambla, una fesomia marcada per les conseqüències de la successió de governs liberals i conservadors.
Així, durant el Trienni Liberal (1820-1823), les lleis desamortitzadores dels béns eclesiàstics promogudes pel govern van ser molt ben rebudes a Barcelona –si més no per les autoritats municipals– tenint present la manca d’espai públic disponible a la Rambla i al Raval i, alhora, la gran quantitat de terrenys que hi ocupaven els edificis conventuals de les ordes religioses. L’ajuntament va considerar prioritària l’adquisició dels convents dels carmelites i dels caputxins de la Rambla. L’objectiu era convertir l’espai que ocupava aquest en una gran plaça porticada, un projecte que no es va realitzar per la tornada a l’absolutisme l’any 1823 (en el seu lloc es va obrir el carrer de Ferran VII i la nova –actual–plaça de Sant Jaume).
L’any 1828 la Rambla es va començar a regar amb botes plenes d’aigua, una tasca confiada als presidiaris. L’any 1832 es van plantar acàcies en les rambles de Santa Mònica, del Centre i de Sant Josep; i també freixes i baladres a la Rambla dels Estudis.
Finalment, acabada l’anomenada dècada ominosa i ja en el període de la regència de Maria Cristina de Borbó, amb nous governs liberals, es va produir la desamortització definitiva l’any 1835, i això va possibilitar la construcció del mercat de Sant Josep, o de la Boqueria, el 1840, en el terreny del convent dels carmelites, o la de de la plaça Reial, l’any 1848, en els terrenys del convent dels caputxins. També, fruit de la gairebé destrucció d’alguns convents degut a diverses revoltes popular, alguns altres edificis conventuals de Barcelona van ser substituïts per edificis d’interès públic, com la construcció del Gran Teatre del Liceu en els antics terrenys dels convent dels trinitaris l’any 1847.
Altres actuacions destacades a la Rambla en el segle XIX van ser l’obertura de la porta d’Isabel II, el 1843, que va suposar l’enderroc de l’edifici dels Estudis Generals, i l’obertura del portal de la Pau, en els extrems superior i inferior de la Rambla, que van potenciar-ne, d’una banda, el caràcter d’eix de circulació, i de l’altra, ser una via de comunicació entre l’Eixample i el port. L’any 1854 es va destruir finalment del tot la muralla de terra i el 1882 la de mar, possibilitant la creació de la plaça de la Pau i el passeig de Colom.
Gent passejant, quioscs. A la dreta, part de la façana de la Casa Bruno Quadros. Tramvia a tracció animal circulant
L’any 1818 havia començat a funcionar una diligència-correu entre Barcelona i València: la primera diligència d’Espanya. Tenia parada a la Rambla. El 1848 es va inaugurar la primera línia de transport col·lectiu de la ciutat: un servei d’òmnibus entre l’estació de tren (situada a prop de l’actual estació de França) i el pla de l’Ós a la Rambla. Els òmnibus eren carruatges que podien transportar més viatgers que les diligències i on es podia anar dret. El 1872 es va inaugurar la primera línia de tramvies de la ciutat: anava des de les Drassanes als Josepets (a l’actual plaça de Lesseps), per la Rambla i el Passeig de Gràcia.
L’any 1842 es va inaugurar la il·luminació a gas de la Rambla: es va passar d’una Rambla il·luminada per 56 fanalets d’oli a una Rambla il·luminada per 53 fanals de gas. El 1884 es va inaugurar l’enllumenat elèctric de la Rambla; el primer de la ciutat.
Entre els anys 1859 i 1860 es van plantar plàtans a la Rambla, procedents de la Devesa de Girona.
La segona meitat del segle XIX, a més, va veure la proliferació comercial, la instal·lació de seus de societats cíviques i l’augment d’establiments d’oci en la Rambla que van afavorir l’eclosió de la vida popular en el passeig i la creació d’un imaginari sobre la Rambla que ha perviscut fins els nostres dies.
Un estat “interior” de les coses a la Rambla que encara es va mantenir durant el primer terç del segle següent. Amb tot, des del punt de vista urbanístic, el segle XX va quedar marcat com el segle d’una certa degradació i pèrdua de funcions de la Rambla. Fins l’arribada dels ajuntaments democràtics, els diversos projectes de monumentalització de la Rambla o de conversió dels dos extrems de la mateixa en àrees de negocis van anar-se desestimant un rere l’altre. A destacar només la construcció i inauguració de les estacions del metro de plaça de Catalunya (1924), Liceu (1925) i Drassanes (1968); l’enderroc de la caserna de les Drassanes el 1935; la conversió de les Drassanes en Museu Marítim, inaugurat el 1941; la construcció de la seu de la Comandància de Marina el 1965 i la construcció del gratacels de l’avinguda de les Drassanes, anomenat Edifici Colon o Torre Marítima, l’any 1970, el primer gratacels de més de 100 metres construït a Barcelona.
Pel que fa al darrer quart del segle XX i els primers anys del segle XXI, la Rambla ha viscut, d’una banda, un procés de terciarització abassegador, amb una progressiva pèrdua de comerços tradicionals en favor d’establiments franquícia d’alimentació o de souvenirs, amb tot el que això ha suposat de despersonalització del passeig, fruit de l’ambició d’explotació econòmica sobre el turisme que ve a la ciutat, i de l’altra, un augment dels equipaments culturals, com l’obertura de teatres com el Poliorama o el Capitol, de centres culturals com l’Arts Santa Mònica o la biblioteca Gòtic-Andreu Nin, o fins i tot de centre universitaris com el campus de la Universitat Pompeu Fabra el 1991, ocupat a partir del 2008 per l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona (Elisava).
Actualment, la Rambla és fruit d’un intens debat ciutadà i polític sobre la seva urbanització i el seu futur, senyal inequívoca de què, a pesar de tot, segueix mantenint-se com un element fonamental de la ciutat en la consideració dels barcelonins.
Xavier Cazeneuve (Barchinona.cat)
