Podríem afirmar que no comencem a tenir consciència de qui som realment fins que no sabem com ens veuen els altres, com som vistos. El nostre món i la nostra realitat és sempre l’única possible fins que no hi ha una confrontació de nosaltres mateixos amb la mirada d’uns ulls procedents d’una altra realitat. Aleshores, tot allò que creiem que som es complementa amb tot allò que no sabíem que érem (o que no érem). I aquesta és, molt probablement, l’única manera que la nostra existència obtingui relleu, volum, llums i ombres. I una certa veracitat. La confrontació amb els altres.
Per tant, plantejar en un web sobre elements històrics de la Rambla un apartat sobre com la Rambla ha sigut vista pels viatgers foranis que l’han trepitjat, que l’han conegut, que l’han viscut, no deixa de ser paradoxal i alhora coherent.
Paradoxal, perquè els viatgers (o els turistes) són gent rodamón, amb una mirada passavolant i criteris sovint d’una superficialitat epidèrmica. Persones que aboquen el món del que procedeixen en el món que visiten, i per tant, gent que acostuma a projectar la mirada amb els ulls dels prejudicis: curulls de desitjos –d’una banda– i de pors –de l’altra. En tot cas, potser res a veure amb la realitat viscuda dia a dia en el lloc visitat.
Però, tot i així, quina és la visió que s’han emportat de la Rambla els estranys (els foranis, viatgers, turistes… anomenem-los com vulgueu) que han passat per ella i n’han deixat constància escrita? Quins aspectes els han colpit i què hi van projectar d’ells mateixos?
Els primers visitants escriptors que van deixar constància escrita del seu pas per la Rambla són de finals del segle XVIII. Tot i que a partir de 1760 podem dir que hi ha un estat de relativa pau al país que afavoreix l’aventura de viatjar-hi, podem trobar ja algun testimoni anterior. Com era habitual fins ben entrat el segle XX, la gent que viatjava era sempre o bé gent acomodada que s’ho podia permetre pels seus propis mitjans, o bé gent enviada per l’Estat. Fos com fos, sempre gent d’un alt nivell intel·lectual, pel que era la mitjana de l’època.
Cada època genera un tipus de viatger, de caminant, de turista. I per bé que força manuals d’història ens indiquen que la Il·lustració acaba amb els successos de la Revolució Francesa (1789), el cert és que, com tots els corrents de pensament, el pensament il·lustrat s’esfilagarsa encara fins uns anys després. En els llibres dels viatgers –diguem-ho així– il·lustrats, és fa patent la seva preocupació per entendre. La necessitat d’interpretar allò que veuen en el transcurs del seu viatge segons els seus interessos intel·lectuals, amb l’objectiu d’ampliar-los amb dades noves o de confrontar el que es van trobant amb tot allò que ja saben, afirmant-ho. En els seus llibres difícilment trobarem concessions a l’experiència dels sentits més enllà d’escadusseres anècdotes viscudes, i pel que fa a les descripcions dels paisatges, són fetes sempre –com de tot el que es troben– amb relació al criteri d’utilitat. Aquest intel·lectualisme fa que el contacte amb la gent gairebé sempre sigui negligit, pel que fa a la seva inclusió en el text. Gairebé mai trobem la participació activa dels propis habitants del lloc visitat. O bé són tan estranys per al visitant, com el visitant ho deuria ser per a ells, o bé són elements estadístics.
Així, la primera descripció que hem trobat de la Rambla feta per un viatger és de 1725 i és de Vicenç Bacallar, marquès de San Felipe, un diplomàtic i historiador nascut a Sardenya que en el seu llibre Comentarios de la guerra de España ens diu sobre la Rambla:
La calle mejor de la ciudad es la Rambla, que la coge de un extremo á otro (…); es muy larga, derecha, ancha, y hermosa; tiene varios órdenes de árboles grandes, puestos á cordel en línea recta.
De fet, aquesta serà la tònica general en les descripcions sobre la Rambla dels viatgers del segle XVIII. L’any 1752, Pedro Murillo Velarde, en la seva Geografia histórica, diu ben bé el mateix:
La calle mejor es la Rambla, que va de una parte a otra de la ciudad (…) es muy larga, ancha y bella; tiene distintas clases de árboles grandes, plantados en línea recta.
Es tracta de descripcions objectives, merament urbanístiques. L’escriptor londinenc Henry Swinburne, en el seu llibre Viaje a España, de 1787, ens dóna alguna dada sobre reformes que s’estaven fent a la Rambla:
Un dels extrems del baluard enllaça amb la Rambla, carrer llarg i irregular que han començat a anivellar i eixamplar, amb el propòsit d’obrir una avinguda central.
La culminació d’aquest tipus de descripcions la trobem en Alexandre de Laborde, militar, escriptor i dibuixant, que l’any 1806 en el seu Viatge pintoresc i històric. El Principat, ens ofereix aquesta descripció de la Rambla:
La Rambla, que uneix les dues muralles, de Terra i de Mar, és un llarg passeig que segueix el mur de l’antic recinte sobre el curs d’una riera; d’ací li ve el nom de Rambla. Tenia 452 toeses de llargada, però, encara que molt concorreguda, estava mal arreglada, plena de polseguera a l’estiu i de fang a l’hivern. Hom li ha donat una altra forma entre els anys 1798 i 1799; hi han estat obertes sortides, una per a les carrosses i l’altra per als carros; també n’ha estat afermat el terra , i s’hi han plantat nous arbres.
Ja entrant en el segle XIX, a diferència dels autors viatgers il·lustrats, les mirades dels viatgers d’aquest segle, les seves impressions de viatge publicades, ja no busquen nous coneixements racionals, sinó noves sensacions. Es tracta de descripcions romàntiques. És la recerca de la inspiració, d’allò considerat com a peculiar, exòtic, pintoresc. És una visió subjectiva en què també es vol entendre allò que es veu, però a partir de les sensacions pròpies; una recerca de l’autoconeixement a partir de l’impacte que produeix el contacte amb el que es considera diferent. Ja no interessa el conjunt de dades objectives que hom pot dur o adquirir –o, si més no, no són les úniques que interessen–; per tant, no es busca el context, el que centra l’atenció dels viatgers és l’home, el propi viatger com a receptor.
Qui millor que Stendhal per oferir-nos l’exemple primer i més clar d’això que diem? A Memòries d’un turista, el 1837, el primer que ens diu sobre la Rambla és:
La Rambla m’ha encisat.
Un comentari que, venint de Stendhal, no deixa de tenir la seva importància!
I a continuació en fa una descripció a primer cop d’ull semblant amb les anteriors, per bé que amb una important diferència: no parla de la recta alineació de l’arbrat, sinó que els arbres són bonics…
És un bulevard disposat de manera que els passejants n’ocupen el centre, entre dues fileres d’arbres força bonics. Els vehicles circulen pels dos costats, al llarg de les cases…
George Sand, l’escriptora que va venir a Barcelona amb Franz Lizst per anar després junts a Mallorca, també va referir-se a la Rambla en el seu llibre Un hivern a Mallorca, l’any 1841:
L’esclatant joventut passejava al sol per la Rambla, una llarga avinguda plantada d’arbres i de cases com els nostres bulevards…
Aquest comentari final sobre la Rambla esdevé una constant dels viatgers francesos (sobretot) i anglesos: el passeig barceloní és comparable als bulevards de París o de les grans ciutats europees, esdevenint així, doncs, un element de modernitat europea a Barcelona. Així, com un exemple més, l’artista i escriptor francès Adolf Desbarrolles, en la seva obra Deux artistes en Espagne, publicat el 1846, diu que la Rambla «té el mèrit d’estar de moda i s’assembla molt als nostres bulevards».
De l’any 1861 és una curiosa comparança entre la Rambla i el passeig del Prado de Madrid, per mà d’Antoine Laurent Apollinaire Fée, metge, botànic i escriptor francès, en el seu llibre L’Espagne à cinquante ans d’intervalle, 1809-1859:
Sens dubte, la Rambla no val tant com el Prado, amb les seves fonts monumentals i el seu entorn de construccions sumptuoses; però el Prado no és central, quan arriba la nit i es queda desert.
El valor subjectiu de la mirada, la interpretació personal fruit de les emocions, travessa en una constant, doncs, gairebé la totalitat de descripcions que tenim sobre la Rambla durant el segle XIX.
La Rambla és l’ànim de Barcelona, ampla com una plaça, llarga com una via, perfumada com un jardí, animada com una llotja, variada com un mercat, ombrívola com una catedral, adornada com un cafè, divertida com un teatre, voluptuosa com un harem, febril com el cor d’una gran ciutat (…) la Rambla exerceix una atracció irresistible. No vaig sinó restar uns dies a Barcelona i ja experimentava sense adonar-me’n la fascinació de la Rambla; m’anava cansant de panorames, de teatres, de coses d’art, però de la Rambla no me’n cansava mai.
L’autor d’aquest elogi a la Rambla era el periodista italià Luigi Arnaldo Vassallo “Gandolin”, i el va publicar en la seva crònica de viatge Il pupazzetto spagnolo, l’any 1886.
En canvi, és d’un alemany, i a més, catedràtic de la Universitat de Heideberg, Hermann Alexander Pagenstecher, a qui devem la primera descripció d’un viatger en el que hi ha una referència a les floristes. La va escriure en el seu llibre L’illa de Mallorca, publicat el 1863, en la part de la seva estada a Barcelona:
A la Rambla s’ha establert un graciós mercat de flors. Unes noies molt maques ens oferien uns bonics rams i per formar-los tenien al davant uns cistells plens de flors, almesquins, narcisos, clavells, peònies, lliris, camèlies i humils violetes amb els seus colors frescos que ofereixen un conjunt que captiva la vista i plau l’olfacte.
Canviem de segle i entrem al segle XX. Les descripcions de la Rambla fins els anys 40 es divideixen en dues categories: les més descriptives d’ambient, normalment referides al brogit de la gent, l’ombra dels arbres, les parades de flors i el tipisme dels costums, i unes altres, cada cop més abundoses conforme en endinsem en el segle, que fan de la Rambla l’escenari constant i preferit de les accions de conflicte i combat de l’ambient de lluita social que sacsejava Barcelona fins el final de la guerra civil.
L’any 1915, el pintor valencià Joaquín Sorolla escrivia a la seva dona i deia:
Hoy no fui a trabajar pues estaba nublado y además había manifestación por la zona neutral y estaban la Ramblas imponentes impidiendo la marcha de coches y tranvías y como esta gente es muy escandalosa, hubo tiros.
I, en canvi, un altre valencià, l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez, l’any 1917, només tenia ulls per les floristes:
Gustaba en las mañanas de circular por la Rambla ante los puestos de las floristas. Podía pasearse entre dos muros de flores recién cortadas que guardaban aún en sus corolas el rocío del amanecer. Cada mesa de hierro era una pirámide con todas las tintas del iris y todas las fragancias que puede elaborar la tierra.
És en els anys 20 que podríem dir que es perfilen, així, els elements de l’imaginari sobre la Rambla, una sèrie de trets substancials que no només acaben estant sempre presents en la gran majoria de descripcions sobre aquest passeig, sinó que seran els bastions a defensar de manera sovint aferrissada en qualsevol reivindicació sobre la Rambla, com elements sense els quals la Rambla “no seria el que és”.
Encara que, de tant en tant, s’escolin en les descripcions alguns elements, animals i municipals, que, tot i ser també típics, en alguns casos no són menys indesitjables. Això escrivia el novel·lista parisenc Henry de Montherlant el 1929:
D’una cadira de la Rambla, perfumada per l’olor dels quioscos de flors, on m’havia assegut amb l’esperança que vingués a instal·lar-se davant meu una noia bonica de qui pogués contemplar la corba dels ronyons, vaig ser foragitat per un bombardeig de fems d’ocell. El consell municipal, venut a les cafeteries, se les ha empescades per fer col·locar tots els bancs i seients sota els arbres on niuen núvols d’ocells atacats de diarrea crònica; els passejants, amb el mocador a la mà, lluiten primer contra la regada blanca, després, cansats de lluitar, van a asseure’s a les terrasses dels cafès.
I no podem deixar de referir-nos, també, a una altra realitat de la Rambla, la que alguns han anomenat Rambla canalla. Descripcions com la de l’escriptor francès Jean Genet, el 1932:
Les Rambles, a la meva època, eren recorregudes per dues joves maricones que portaven a l’espatlla un mico petit ensinistrat. Era un pretext fàcil per abordar els clients…
Els anys 30 les descripcions de la Rambla per part dels viatgers foranis venen marcats pels fets revolucionaris i bèl·lics del país. Trobem moltes descripcions amb presència de milicians i ambient combatiu. L’any 1930, l’escriptor txec Karel Capek va saber resumir perfectament el que era la Rambla aleshores:
… les famoses Rambles, on el poble s’aglomera sota els plàtans per comprar flors, mirar les noies i fer la revolució.
Moltes coses van canviar durant la segona meitat del segle XX. Es va produir una popularització del fet mateix de viatjar. Catalunya, i en concret Barcelona, es converteix en destí turístic cada vegada per part de més gent a cada dècada. L’arribada dels vaixells de la cinquena flota dels Estats Units, a partir dels anys cinquanta, van popularitzar encara més la Rambla de Barcelona, que va esdevenir passeig d’entrada a la ciutat des del port.
Augmenten els viatgers, per tant, disminueixen els llibres de viatges. Les descripcions sobre la Rambla provindran a partir dels anys cinquanta i, sobretot, de la dels seixanta, d’articles i reportatges periodístics, pel que fa a la vessant escrita.
Però hi ha un altre vessant, totalment impredictible i inabastable, la de les mirades i interpretacions absolutament individuals dels milions de fotografies i comentaris explicats pels milions de turistes que ens aquests darrers setanta anys han visitat la Rambla. La segona meitat del segle XX i fins ara, la imatge ha substituït la paraula. Fotografies, diapositives, filmacions, vídeos… Unes mirades i unes interpretacions que tot i partir de la més absoluta de les subjectivitats, si més no tenien en la Rambla l’objecte de la mirada. Una Rambla on els seus elements característics són reproduïts com a referents de la ciutat: les parades de flors, les d’animals, el monument a Colom, el paviment de Miró, la font de Canaletes…
Amb l’arribada del segle XXI i de les xarxes socials, els plantejaments descriptius actuals sobre la Rambla (com sobre qualsevol altre espai de la ciutat) semblen fonamentar-se en el “jo”, en un narcisisme que tot ho abasta. Ja no es fotografia o s’intenta comprendre, explicar o simplement descriure la Rambla, sinó el que hom menja, el que hom mira, el que hom fa, a la Rambla: la Rambla, així, ha passat de ser el lloc que es visita, l’objecte de mirada, a simple decorat d’automirada, a través de l’anomenat selfie, o el context del detall singularitzat, amb l’Instagram.
Xavier Cazeneuve (Barchinona.cat)
