“Ojos verdes, verdes como la albahaca, verdes como el trigo verde y el verde, verde limón…” Així és com la famosa copla andalusa popularitzada per Concha Piquer i Miguel de Molina descriu uns penetrants ulls verds de misteriosa procedència. Una cançó de lletra molt atrevida per l’època (es va estrenar el 1937) que relata una inoblidable nit de passió entre una prostituta i el seu client. Tan atrevida que durant l’època franquista va estar prohibida la seva emissió per la ràdio fins que la censura la va blanquejar convertint la mancebía (prostíbul) del primer vers en una casa més decent. Però, a qui pertanyien aquests mítics ulls verds?
L’origen de la lletra de la cançó té més d’una llegenda. La més pudorosa diu que la van inspirar els ulls de la muller de Manuel Quiroga, un dels seus compositors (el famós trio Quintero, León y Quiroga). La més canalla i més ramblera és força diferent. I és clar, és la nostra preferida.
Segons la biografia de Miguel de Molina, corria el 1931 quan Rafael de León, Federico García Lorca i el propi Miguel de Molina conversaven al voltant d’una taula del café Granja Oriente de la Rambla barcelonesa, als baixos del clàssic Hotel Oriente. Durant la Segona República molts intel·lectuals, artistes i faranduleros freqüentaven aquest cafè i la seva veïna Librería Española, i per aquelles dates Miguel de Molina actuava al desaparegut Cabaret Mónaco, al pis de dalt del Teatre Principal. Aquesta sala de varietats va tancar en esclatar la guerra civil, incautada pel P.O.U.M.
El cas és que al voltant d’aquella taula van seure els tres artistes. Hi ha qui diu que van començar rememorant amb nostàlgia els infinits tons de verd de la seva Andalusia natal i que d’allà Lorca va treure el seu Romance sonámbulo (el popular poema que comença amb “Verde que te quiero verde”) i Rafael de León la lletra de la seva famosa copla. I hi ha qui diu que la conversa va anar derivant cap als ulls verds d’alguns robustos mariners que passejaven Rambla amunt, i que els tres amics, que eren homosexuals, van decidir fer un homenatge a la bellesa d’aquells homes en aquesta cançó. També hi ha qui explica que Miguel de Molina li va prometre a Rafael de León que l’estrenaria ell. Aquest subtext en una lletra tan obertament sexual resulta irònic en una època tan poc donada a les alegries carnals (en públic, al menys), i encara més sabent que es va convertir era una de les preferides del propi Francisco Franco.
Finalment no va ser Miguel de Molina qui estrenés la cançó, però es va convertir en un dels seus intèrprets eterns, malgrat la repressió que va patir durant el règim. Potser és perquè ell sabia molt bé qui era el propietari d’aquells ulls verds. O potser és perquè la llegenda és certa i no és el cantant qui escull la copla, sinó la copla qui escull el cantant.
