Al llarg de la seva història, la Rambla ha acollit una successió d’institucions que han sigut punteres en la generació de coneixement, i en la seva difusió, a la nostra ciutat.
Parlem de coneixement científic, però també del coneixement que s’adquireix amb l’educació, i també d’aquell més quotidià fruit del periodisme i la informació diària.
Unes institucions que, si les recorrem en un itinerari imaginari per la Rambla, de nord a sud barcelonins, i a través del temps, també ens oferirà un relat sobre l’accés al coneixement a Barcelona.
El punt de partida d’aquest itinerari el situem a la part alta de la Rambla, una mica més amunt de les confluències amb el carrer de Santa Anna, per una banda, i dels Tallers, per l’altra. Allà hi va haver el que en podríem dir la primera universitat que va tenir la Ciutat.
L’any 1450, un privilegi atorgat pel rei Alfons V el Magnànim i una butlla del Papa Nicolau V van establir l’Estudi General de Barcelona, que unificava tots els centres d’ensenyament superiors que s’impartien a la ciutat. S’hi impartien càtedres de Teologia, Dret Canònic, Dret Civil, Filosofia Moral i Natural, les Set Arts, Medicina i altres disciplines.
El primer edifici de l’Estudi General, però no es va començar a construir fins el 1536, i estava situat al capdamunt de la Rambla, tant al capdamunt que la part del darrere es recolzava en la muralla i els seus dos laterals corresponien amb el començament del carrer Tallers, d’una banda, i la confluència dels carrers de Canuda i Santa Anna, per l’altra. La seva façana era, per tant, la que tancava la Rambla per dalt. A partir de 1714, amb el trasllat de la Universitat a Cervera, aquest edifici es va convertir en caserna militar, fins que el 1843 es va enderrocar.
Aquest va ser, doncs, el primer centre d’educació superior a la ciutat. Però, per això mateix, només hi tenien accés uns pocs i els seus ensenyaments estaven clarament dirigits a les classes dirigents i eclesiàstiques.
D’aquest edifici actualment no en queda cap rastre físic, però sí que en queda un d’una altra mena que fa que la memòria dels Estudis Generals pervisqui fins els nostres dies: el nom mateix d’aquest tram de la Rambla: Rambla dels Estudis.
Quaranta anys després de l’inici de la construcció de l’Estudi General, l’any 1574, el ciutadà honrat i canonge de Barcelona Jaume de Cordelles va morir. En el seu testament va llegar els seus béns per a la construcció d’un col·legi destinat a l’educació dels joves del seu llinatge, és a dir, de classe alta. Aquest col·legi tenia per nom Reial Col·legi de Santa Maria i Sant Jaume, però aviat se’l va conèixer simplement com a Col·legi de Cordelles.
Va ser construït a la part alta de la Rambla, al costat del col·legi de Betlem dels jesuïtes, a tocar de l’actual església de Betlem. Gestionat pels jesuïtes entre 1662 i 1797, tenia càtedres de gramàtica, retòrica, filosofia, història, geografia i llengua francesa, a més d’altres coneixements que resultaven imprescindibles per als joves de casa bona, com ara les danses de saló.
El Col·legi de Cordelles, però, no va ser l’únic col·legi a la Rambla creat per una orde religiosa, ni tampoc el primer: el 1593, Els pares carmelites calçats van fundar el col·legi de Sant Àngel, a la Rambla i el 1606 es va procedir a la nova construcció del col·legi del Carme; el 1632 Pau Canals va fer una donació de rendes suficients per a la construcció i manteniment del col·legi de Sant Bonaventura, un edifici que al segle XIX es convertiria en la fonda i més tard Hotel Oriente; el 1642, el Consell de Cent va donar permís als pares mercedaris de construir un col·legi a la Rambla, al costat del teatre de les Comèdies, amb la prohibició expressa de no fundar església ni tocar campana; i el 1650, els dominics van voler fundar el seu col·legi a la Rambla, en dues cases a tocar de l’església de Sant Josep dels carmelites descalços.
Tants col·legis propers va fer que la Rambla fos un espai de gran afluència d’estudiants, i això vol dir freqüents conflictes, entre els estudiants i la resta de la gent, com per baralles entre estudiants d’un i altre col·legi o, les més documentades, les baralles entre els estudiants del col·legi de Cordelles i els de l’Estudi General, que deurien ser prou importants els anys 1647, 1670 i 1701 com per què quedessin registrades en els dietaris municipals.
Abandonem, però, els segles XV i XVI, on el coneixement estava dominat essencialment per l’Església, i passem ja als segles XVII i XVIII, un dels períodes més intel·lectualment revolucionaris a Europa, amb una confiança plena en la raó, la ciència i l’educació, per a millorar la vida humana, i una visió optimista de la vida, la naturalesa i la història, contemplades dins d’una perspectiva de progrés de la humanitat, i que coneixem com a Il·lustració.
En aquest context, en aquest país hi va haver, com arreu d’Europa, l’impuls a la creació de diverses institucions acadèmiques de promoció del coneixement erudit.
Així, el 1764, es va fundar l’actual Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, una institució d’estudiosos actualment dedicada a la promoció de les ciències i arts aplicades en l’àmbit de la cultura i la societat catalanes i amb un arxiu amb un fons documental de quasi tres segles de valor històric i una biblioteca amb més de cent mil volums.
La seu d’aquesta institució, i que encara ho és, és l’edifici de la Rambla 115, obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà, inaugurat el 1894, que avui la gent el coneix sobretot per ser on també hi ha el Teatre Poliorama. Un edifici de façana molt popular, d’estil eclèctic, amb un artístic balcó al primer pis que en la seva part central té un gran vitrall en forma d’arc que conté el rellotge que marca l’hora oficial de la ciutat.
I és que aquesta institució va fer-se càrrec, a partir de 1891, del servei horari, és a dir, que el seu rellotge marcava l’hora oficial a la ciutat i, per tant, durant moltes dècades va ser pres com la referència incontestable, en matèria horària, dels barcelonins. De fet, molta gent, quan passava pel davant de l’edifici de l’Acadèmia, tenia per costum mirar el rellotge de l’Acadèmia i aprofitar per posar en hora el seu propi, en uns temps en què la gent tenia rellotges als que se’ls havia de donar corda i eren susceptibles d’endarrerir-se o avançar-se… una miqueta.
Amb l’avenç de l’educació i també dels mitjans tecnològics, les últimes dècades del segle XIX i el primer terç del segle XX van ser l’edat d’or de la premsa al nostre país. La gent volia estar informada i volia tenir opinió sobre les coses. I així, a Barcelona, es van crear un elevadíssim nombre de capçaleres, i constantment apareixen nous periòdics, alguns d’efímera durada, tots participants de l’empenta d’un periodisme que no dubtava a prendre partit obertament per les idees i les ideologies del moment, i alimentant, sobretot, les ànsies de notícies i d’informació de la gent.
A la Rambla tenien les seves oficines alguns dels principals diaris i periòdics de Catalunya. A la Rambla de Santa Mònica hi podíem trobar El Correo Catalán (núm. 16), La Mañana (5) i La Dinastía (6); a la Rambla del Centre, El Liberal (16), el Diario del Comercio (12) i La Publicidad (26). Si seguim pujant, a la Rambla de Sant Josep hi tenien les seves redaccions La Veu de Catalunya i La Región, tots dos al número 16. I ja a la Rambla dels Estudis, al número 8 hi havia Las Noticias, i al número 7, La Vanguardia, abans de traslladar-se a la seva coneguda seu del carrer de Pelai, on hi van ser fins no fa gaires anys.
En aquest àmbit seria injust oblidar-nos d’uns referents de la Rambla: els quioscos. Tota una institució més que centenària barcelonina, aparadors i expenedors de premsa diària i de tot tipus de publicacions, han sigut la corretja de transmissió d’un determinat coneixement i la ciutadania. L’expressió “això ho trobaràs als quioscos de la Rambla”, sempre ha inclòs des de fascicles endarrerits fins a la premsa estrangera.
De tots és conegut l’evolució de l’educació a casa nostra. Des de principis del segle XX, l’escolarització obligatòria i l’impuls dels estudis superiors han fet que aquest país hagi arribat a unes cotes de nivell cultural i progrés intel·lectual com mai no hi havia hagut abans.
L’any 1991, els estudis universitaris van tornar a la Rambla. Aquell octubre la Universitat Pompeu Fabra va inaugurar el curs en el seu nou campus, en unes instal·lacions de nova construcció, molt modernes, situades on hi havia hagut els edificis 30 i 32 de la Rambla (en un d’ells hi havia hagut un meublé). La instal·lació de la UPF a la Rambla, en un moment en què la ciutat estava immersa en les tasques de preparació dels Jocs Olímpics va significar una revolució a la part baixa de la Rambla: el seu miler d’estudiants entrant i sortint-hi cada dia va ser determinant per donar vitalitat a aquella part del barri i per a què s’acabés modificant el paisatge habitual, força denigrat, de la zona.
L’any 2008, la UPF va marxar cap el districte del 22@ i aquests edificis universitaris els va ocupar, i encara els ocupa, l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona (Elisava), un centre privat adscrit a la UPF. Elisava va ser la primera escola de disseny creada a l’Estat espanyol, el 1961, i actualment , amb més de 2.000 estudiants i 800 professors, està considerada com una de les millors escoles de disseny i arquitectura d’Europa.
I així arribem ja al final del nostre itinerari.
Un itinerari que, partint del coneixement elitista, per a uns pocs, acaba en un dels espais de llibertat més grans que tenim a la ciutat i que és seu del coneixement universal, per a tots.
Aquest recorregut l’acabem a la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin, inaugurada el 2 de maig de 2010.
Està situada a la plaça del Teatre, en la planta baixa de l’antic Gran Hotel Falcón. Es tracta d’un gran espai de lectura i activitats diverses de 1.050 m2 en una sola planta, dissenyat pels arquitectes Ramon Farré-Escofet i Massimo Preziosi (M1441 Arquitectura), en el que l’espai s’estructura com un recorregut que comença a la zona de més activitat, amb uns finestrals que permeten estar amb contacte directe amb la Rambla, i acaba a l’altra banda de l’edifici, en una zona que aprofita la llum de la tranquil·la plaça de Joaquim Xirau. La biblioteca porta el nom d’Andreu Nin, professor, periodista i polític assassinat el 1937, dirigent del POUM, un partit marxista que tingué la seu en aquest mateix edifici.
La biblioteca Gòtic-Andreu Nin és un dels equipaments culturals que gaudeix de més acceptació i de més participació per part de la gent d’aquest barri, la gent de la Rambla i el seu entorn.
La Rambla ha tingut, al llarg de la seva història, institucions de coneixement importants i per a les elits. Però el coneixement i el seu accés, si no ho és per a tothom, no té sentit.
Acabar aquest recorregut per la Rambla del coneixement a la biblioteca, darrera un dels seus finestrals, envoltats de jubilats que llegeixen diaris, d’estudiants que estudien i de nens i nenes que llegeixen contes, o escolten com els seus pares els els expliquen, mirant el brogit d’una Rambla que mai no para, fa tenir confiança en el futur d’aquesta ciutat.
Xavier Cazeneuve (Barchinona.cat)
