Durant molt de temps, la Rambla va ser l’escenari de les expressions reivindicatives col·lectives de la ciutadania a Barcelona.
Això, en part, és fàcil d’entendre: fins a mitjan segle XIX, Barcelona estava tancada per muralles i la Rambla era l’únic espai de la ciutat d’unes dimensions prou àmplies com per acollir multituds. I fins i tot, un cop enderrocades les muralles, fins que no es va obrir la Via Laietana la Rambla va seguir mantenint aquesta característica d’única via que podia ser transitable per col·lectius manifestant-se. Va ser a partir dels anys vint i trenta del segle XX, que la Rambla va anar quedant progressivament en un segon pla en favor de la Via Laietana mateixa o del passeig de Gràcia, en tant que via de circulació de manifestacions i protestes col·lectives.
Tot i que ja des de l’Edat Mitjana tenim referències documentades de manifestacions reivindicatives (per bé que aquesta és una expressió contemporània) per part de grups de ciutadans més o menys nombrosos protestant per alguna cosa o exigint millores per alguna altra, i que en altres textos hem fet referència a avalots i bullangues durant la primera meitat del segle XIX, que començaven com a protestes i acabaven amb crema de convents, podem dir que, a Barcelona, les manifestacions reivindicatives no van començar fins a partir de 1860.
Podem establir una periodificació de les expressions i actes reivindicatius de la ciutadania a Barcelona.
Podríem dir que, entre 1860 i 1936, les manifestacions col·lectives de protesta i reivindicació van ser gairebé en la seva totalitat polítiques i laborals. Sobretot aquestes últimes, degut a què l’auge del moviment obrer a Barcelona es va fer sentir amb força. Tot i que hem d’entendre també que encara que les accions fossin per reivindicar millores en el camp de les condicions de treball, les reclamacions tenien una significació que era molt més que això: eren exigències i peticions de millor qualitat de vida global.
El segon gran període de les reivindicacions col·lectives a Barcelona va ser entre 1939 i 1992, per bé que podríem posar l’inici, de fet, en els anys 60, ja que la dictadura franquista va anular, oficialment, tota acció de protesta i reivindicació de qualsevol tipus, amb algunes excepcions. Va ser, però, a partir de la dècada dels seixanta que es comencen a produir manifestacions i accions reivindicatives a Barcelona, i cada cop van anar a més, fins arribar al seu moment àlgid durant la dècada dels setanta.
Les accions per motiu laboral van continuar estant molt presents, sobretot en aquesta última dècada, però el cert és que, a Barcelona, el fenomen destacat i emergent va ser el de les accions de protesta i reivindicació de caràcter veïnal, exigint millors condicions de vida i, sobretot, serveis, al barris. I si bé això es va notar molt en barris de nova creació, a el Raval i el Gòtic també n’hi va haver i la Rambla va ser un dels seus espais d’expressió col·lectiva.
El tercer període que podem establir en les manifestacions reivindicatives a Barcelona és el què comprèn el període entre 1992 i l’actualitat. Sense que hagin desaparegut les manifestacions per motius laborals o veïnals, apareixen les manifestacions per motius socials. En aquest sentit, es destaca, d’una banda, la defensa dels drets de sectors de la població (feminisme, immigració, col·lectius lgtb), i de l’altra, la protesta i reivindicació d’abast global, gairebé planetari, tant polítics (manifestacions contra la guerra d’Iraq) com econòmics (acampades del 15M). Darrerament, i per motius prou coneguts, les manifestacions polítiques han acaparat de nou el calendari reivindicatiu a Barcelona.
En tota aquesta evolució de la protesta i reivindicació col·lectiva a la ciutat, la Rambla sempre hi ha estat present.
L’1 de maig de 1890 es va celebrar el primer Primer de Maig. El Congrés Internacional Socialista havia decidit organitzar una gran manifestació internacional amb data fixa per reclamar als poder públics a reduir legalment la jornada laboral a 8 hores. A Barcelona, hi va haver una aturada total. Després d’un míting al teatre Tívoli, unes 25.000 persones van baixar per la Rambla per dirigir-se a la seu del govern civil al passeig de Colom, on van lliurar un document reivindicant la limitació de la jornada laboral a 8 hores, la prohibició del treball infantil per a menors de 14 anys, la reducció de la jornada a 6 hores per als joves d’entre 14 i 16 anys, l’abolició del treball nocturn en certs rams, la prohibició de determinades tasques a les dones, la supressió del preu fet i el descans seguit de 36 hores setmanals.
Després d’aquest primer Primer de Maig en vindrien d’altres. I tots amb manifestació a la Rambla i tots amb aldarulls i enfrontaments amb la policia. La crònica a La Vanguarda del 2 de maig de 1891, deia:
Una de las cargas que se dieron en la Rambla del Centro sorprendió á un caballero que por estar arrimado al kiosko de frente á la calle de Fernando no vio á los guardias. Echóle uno de estos el caballo encima y como el hombre esperaba el tranvía no quiso apartarse; irritado el guardia soltóle un sablazo que no le dio é iba á pincharle, cuando se interpuso un municipal quién apartó al caballero á riesgo de que el ginete le ensartara á él. La conducta de este agente fue muy elogiada.
En aquest sentit, són ben curioses les cròniques de manifestacions de caràcter feiner o polític a la Rambla a principis del segle XX pel que fa a l’ús de la força per part de la policia, en una demostració palpable que hi ha coses que no canvien amb el temps. Així, a La Vanguardia del 3 de maig de 1901, llegim:
Entre once y once y media un numeroso grupo bajaba por las Ramblas cantando «Els Segadors» y haciendo ante las redacciones de los diarios que hallaban al paso demostraciones de simpatía o de hostilidad, según suponían al diario cercano ó distante de las ideas de los manifestantes. Al llegar frente á la calle de la Unión cortóles el paso la policía, la cual disolvió el grupo repartiendo, como acostumbra, algunos palos.
L’1 de setembre de 1905 hi va haver un atemptat amb bomba a la Rambla de les Flors que va causar dos morts. El 25 de novembre d’aquell mateix 1905 es va produir l’assalt de militars a la redacció de La Veu de Catalunya, a la Rambla. L’any següent, la commemoració d’aquests dos fets va fer-se amb dues manifestacions multitudinàries a la Rambla. El diari La Publicidad del 3 de setembre de 1906 en feia la crònica del dels atemptats de la Rambla:
Por cumplirse el primer aniversario de la bomba que estalló en la Rambla de las Flores sembrando la muerte y el espanto, las floristas de los puestos de le Rambla, holgaron esta mañana en señal de luto y una comision de ellas depositó coronas de flores en las sepulturas de las víctimas. Por la mañana se celebraron solemnes oficios dedicados á las víctimas en la iglesia de Nuestra Señora de Belén.
Naturalment, no podem eludir aquí la Setmana Tràgica de juliol de 1909. La Rambla va ser l’escenari d’alguns dels fets més recordats d’aquells dies, com els trets dirigits contra els manifestants per part de la policia i els militars, cosa que encara va encrespar més els ànims, o l’escena macabra del carboner Ramon Clemente que va recórrer el carrer del Carme i la Rambla ballant obscenament amb un dels cadàvers de monges que havien sigut desenterrats del convent de les Jerònimes al Raval, i que va acabar deixant al davant de la casa del Marquès de Comillas, a la Rambla.
El diumenge 27 d’agost de 1911 va tenir lloc a Barcelona una gran manifestació per demanar l’abolició de la pena de mort. Partint de la plaça de Catalunya, unes tres mil persones es van dirigir a la plaça de Sant Jaume per entregar un manifest a l’alcalde. Tot i que no es va passar per la Rambla i ser desconvocat oficialment l’acte, prop de dues mil persones es van concentrar entre el Liceu i el Pla de la Boqueria, on van començar violentes càrregues de la policia muntada, enfrontant-se als manifestants amb els sabres. Les corredisses van continuar pels carrers de sant Pau i Hospital, on es van sentir alguns trets.
Capítol a part mereixerien les manifestacions col·lectives que a Barcelona –i a la Rambla– s’han expressat a través d’enterraments i seguicis fúnebres. Podem citar-ne només tres, però molt representatius. El del sacerdot i poeta Jacint Verdaguer, el 13 de juny de 1902, una manifestació col·lectiva de dolor que també va ser una manifestació col·lectiva contra el poder de les elits barcelonines i l’autoritat eclesiàstica per com se l’havia tractat en vida. L’any 1923, el seguici fúnebre per la Rambla de Francesc Comas “Perona”, el sindicalista que va morir junt amb Salvador Seguí el noi del sucre en l’atemptat que li va costar la vida; tot i que havia mort el dimecres 14 de març, es va decidir celebrar l’enterrament en diumenge per que no fos en dia feiner: es va estimar l’assistència en unes 200.000 persones. I, finalment, l’enterrament del president Francesc Macià, el 27 de desembre de 1933, convertit també en una gran manifestació catalanista.
Ja durant la guerra civil, podem citar una manifestació força nombrosa de dones el 19 de febrer de 1937 per protestar contra els bombardeigs a la població civil. El punt de congregació va ser la plaça de Catalunya i des d’allà es va baixar la Rambla fins a tombar pel carrer de Ferran per anar a la plaça de Sant Jaume. Una representació es va reunir amb el sotssecretari de la Presidència al Palau de la Generalitat. En saber que l’objectiu de la manifestació era seguir fins els consolats d’Anglaterra i França, se les va aconsellar que no continuessin amb la protesta.
A partir d’aquí, hem de fer un salt ja fins els últims anys de la Dictadura.
Els primers anys de la dècada dels setanta, i abans de la mort del dictador Franco, hi va haver algunes campanyes reivindicatives per part del veïnat del Raval amb algunes actuacions realitzades a la Rambla: l’any 1972, hi va haver una campanya per demanar la instal·lació de més semàfors al Raval, a causa de l’increment d’atropellaments a peatons que es produïen, i el 1973 una altra reivindicant més il·luminació i neteja al barri.
Ja en la Democràcia, l’any 1976 hi va haver dues campanyes de reivindicació veïnal que afectava els dos barris de banda i banda de la Rambla i que tingueren en el passeig l’escenari d’alguns dels seus actes reivindicatius: la protesta pels sorolls dels establiments nocturns del barri Gòtic i la campanya “Volem un barri net” al Raval.
El 26 de juny de 1977 hi va haver la primera manifestació del col·lectiu gai. A dos quarts de vuit de la tarda, els participants, uns cinc mil, van reunir-se a l’entorn del monument a Colom. El nombre de persones congregades va superar en molt les expectatives dels organitzadors. La intenció inicial era que la marxa l’encapçalés una pancarta amb un lema reivindicant la sexualitat lliure i la derogació de la llei de perillositat social. Tanmateix, per sorpresa, un nombrós grup de transsexuals i transvestits es van situar a la capçalera, fent que la comitiva es partís en dos al llarg de tota la Rambla. Quan el primer grup va arribar a Canaletes, els estava esperant un ampli dispositiu policial a punt d’intervenció. La policia va acabar carregant contra els manifestants.
Volem citar també una vaga menor, però molt significativa pel que va representar. El 14 d’abril de 1978 hi va haver vaga del sector de les arts gràfiques. Això va suposar que els quioscos de la Rambla van decidir tancar. Com deia un diari de l’època: «espectáculo tan insólito que crea dificultades de memoria para recordar otro igual».
També a finals dels setanta i durant els vuitanta van tenir lloc manifestacions independentistes, que sovint acabaven amb aldarulls i topades violentes amb la policia. Especialment significativa (per atemporal i de comparativa molt cruel) resulta aquesta notícia apareguda a La Vanguardia el 20 de juliol de 1979:
Diversos incidentes se produjeron anoche en el centro de Barcelona con motivo de una manifestación de carácter independentista, que no había sido autorizada por el Gobierno Civil. La manifestación —según informa la agencia Efe— fue convocada por diversas organizaciones independentistas catalanas, para pedir la libertad de varios nacionalistas encarcelados. (…) Los manifestantes llevaban banderas catalanas independentistas y algunas pancartas, con textos como «libertad para los patriotas catalanes». En la parte alta de las Ramblas, cerca de Canaletas, cortaron el tráfico con sillas colocadas en la calzada, así como por el centro de las Ramblas. Hizo acto de presencia la fuerza pública, contra uno de cuyos vehículos fueron lanzados varios «cocteles Molotov». También se lanzaron algunas piedras. Los efectivos policiales efectuaron varios disparos de proyectiles de goma, y los manifestantes se dispersaron. Poco antes de las diez de la noche se había restablecido la normalidad en la zona.
El 8 de març de 1981 hi va haver una manifestació a la Rambla en commemoració del 50è aniversari del dret de vot a les dones a l’Estat espanyol.
L’agost del 1983, els veïns del Raval i del Gòtic van fer pintades d’alerta i diversos actes de protesta contra la proliferació de robatoris per part de carteristes i lladres de proximitat, que havien augmentat, segons s’argumentava, per la disminució de la vigilància policial durant les vacances d’estiu.
La Diada de Sant Jordi de l’any 1985 es van produir incidents entre manifestants i la policia: s’estava celebrant alhora una manifestació feminista i una independentista quan els efectius policials antiavalots van actuar d’una manera que es va considerar desproporcionada.
L’any 1987 va començar la campanya “Aquí hi ha gana” a Ciutat Vella, una iniciativa veïnal que va destapar problemàtiques socials com l’atur, la tuberculosi o la mortalitat infantil al Casc Antic.
El 3 de juny de 1990 hi va haver una vaga dels músics de l’orquestra i els cantants del cor del Liceu que va obligar a suspendre la representació d’aquell dia. Com a compensació, els músics van organitzar un concert davant del gran teatre, al mig de la Rambla.
Finalment, cal tancar aquesta relació resumida sobre la Rambla reivindicativa amb la inauguració, el 4 de març de 2019, del memorial en record de les víctimes de l’atemptat terrorista a la Rambla el 17 d’agost de 2017, quan una furgoneta va envestir els vianants que hi havia passejant tranquil·lament per la Rambla. El memorial també ho és per les víctimes de l’atemptat de Cambrils d’aquell mateix dia. Es tracta d’una placa de dotze metres incrustada en el paviment de la Rambla, a continuació del mosaic de Miró, al pla de la Boqueria, i en la que es pot llegir en àrab, català, castellà i anglès «Que la pau et cobreixi, oh ciutat de pau».
Xavier Cazeneuve (Barchinona.cat)
