La Rambla religiosa

Parlar de la presència religiosa en la Rambla de Barcelona significa parlar d’una banda, d’edificis religiosos (esglésies i convents) i, de l’altra, de pràctiques religioses que tenen la Rambla com a escenari.

L’Església va ser un dels principals actors que van transformar la fesomia de la Barcelona en l’edat moderna. Durant els segles XVI i XVII es va produir una extraordinària expansió conventual, en la línia del que succeïa a la resta de l’Europa catòlica, degut a l’impuls contrareformista. A Barcelona, el moment de màxim apogeu de construcció de convents va ser entre 1550 i 1650, aproximadament, i el sector que més es va veure transformat va ser el Raval i, sobretot, la Rambla.

La Rambla no era una de les zones més denses de la ciutat, però sí era un espai amb una situació propícia: suficientment propera al que ara en diríem “el centre”, tanmateix no era una zona densament poblada, per tant, hi havia espai suficient per aixecar el complex conventual (i pensem que això podia arribar a voler dir, en alguns casos, aixecar església, l’edifici mateix del convent, un claustre, a vegades col·legi, una zona àmplia d’horts i, en alguns casos, espai més o menys enjardinat, a banda d’altres edificis auxiliars). Es tractava d’edificis que es projectaven, a més, per créixer i anar-se ampliant progressivament, amb la qual cosa la construcció de convents va canviar alguns viaris en ocupar més d’una illa absorbint carrers o carrerons, un fenomen que es veia complementat pel fet que els ordes religiosos tenien el dret d’impedir que cap altre convent d’una altre orde s’aixequés a la mateixa illa de cases.

A inicis del segle XVII, la Rambla encara era un lloc ben bé sense urbanitzar. Per un costat, la muralla i els seus portals li donaven un aspecte característic, i per l’altre, hi havia unes poques cases baixes al seu centre, barraques per vendre, hortes amb pagesies i coberts i algun magatzem de poca importància. En la mateixa època en què a la Rambla es van establir els convents i col·legis dels ordes monàstics, l’Hospital General hi va edificar el seu Corral de les Comèdies (futur Teatre Principal) i el Consell de Cent l’edifici de l’Estudi General o Universitat Literària.

I així, podríem establir una ràpida i resumida cronologia.

L’any 1510 es va fundar el convent de Sant Francesc de Paula a Barcelona, primer a l’oratori de Sant Bertran, i després a la Rambla. El 3 de juny de 1553, es va concedí permís als jesuïtes per a construir convent a la Rambla i dos anys després, el 19 de juliol de 1555 es beneïa l’església de Betlem. El 1567, després d’un sermó que deuria ser com a mínim molt revelador, el reverent mestre Ortiz, predicador de l’església del Pi, va convertir vint prostitutes i les va acollir en un hort d’un tal Joan de Boixadors, situat a la Rambla (posteriorment, aquestes dones van ser traslladades a una casa a prop del portal de Trentaclaus, que més tard va ser donada als pares jesuïtes de Betlem). L’any 1581 es va edificar una capella als Estudis Generals. El 3 de març de 1593 es va traslladar en processó el Santíssim Sagrament de l’església dels carmelites descalços a la seva nova església que havien construït al mateix lloc, a la Rambla. El 15 de febrer de 1632 Pau Canals va fer una donació de rendes suficients per a la construcció i manteniment del Col·legi de Sant Bonaventura, a la Rambla, per acollir els estudiants de cànons, teologia i filosofia. El 1639 es va beneir l’església nova nova dels trinitaris descalços, a la Rambla. El 1642 el Consell de Cent va donar permís als pares mercedaris de construir un col·legi a la Rambla, al costat del teatre de les Comèdies, amb la prohibició expressa de no fundar església ni tocar campana. El 1650, els dominics van voler fundar el seu col·legi a la Rambla, en dues cases a tocar de l’església de Sant Josep dels carmelites descalços, i tant aquests com la parròquia del Pi s’hi van oposar i van elevar queixa al Consell de Cent. El 1671 un incendi va cremar l’església de Betlem, però el 1681 es va posar la primera pedra d’una nova església (i cal afegir que el 1682 el Consell de Cent va donar permís al col·legi de Betlem dels jesuïtes per a poder tancar un espai a la Rambla a prop del portal de la Portaferrissa per a les obres de construcció de la nova església de Betlem).

No és aquí el lloc, ni tampoc tenim l’espai, com per anar glossant la importància de tots aquests edificis religiosos i conventuals. En canvi, sí que considerem important explicar com van desaparèixer alguns i a què van donar lloc.

El segle XIX va ser la centúria que va veure la fi de molts convents barcelonins, degut a dos fenòmens que van deixar una petja profunda a la fesomia de la ciutat: les revoltes populars i la desamortització.

D’una banda, el 1835, la primera d’una sèrie de revoltes populars a Barcelona, que coneixem com bullangues, van acabar amb els incendis i la destrucció d’alguns convents que ja no es van tornar a reconstruir, entre ells, dos dels situats a la Rambla.

Un va ser el convent dels Trinitaris, que va quedar molt malmès per l’incendi provocat per la revolta i el 1845 es va enderrocar. En el seu lloc, i des de 1847, amb dues reconstruccions, s’aixeca actualment el Gran Teatre del Liceu. L’altre, el convent de Sant Josep dels carmelites descalços, destruït també a causa de la bullanga. En el seu solar es va aixecar, i hi és encara, el mercat de Sant Josep, o de la Boqueria.

Com dèiem, l’altre fenomen que va propiciar la desaparició de convents va ser el procés de desamortització dels béns eclesiàstics que es va dur a terme a Espanya entre 1822 i 1837, que va fer que es suprimissin els convents amb menys de dotze religiosos, amb l’excepció dels dedicats a l’ensenyament o a la beneficència.

Deixant de banda l’afectació que això va suposar per a diversos altres convents barcelonins, nosaltres aquí hem de citar dos edificis situats a la Rambla: el del convent dels caputxins i el col·legi de Sant Bonaventura, a la Rambla.

L’enderroc del convent dels caputxins va donar lloc a un gran solar que, urbanitzat convenientment, va donar lloc a l’actual Plaça Reial. Pel que fa al col·legi de Sant Bonaventura, amb la desamortització l’any 1835 l’edifici va ser destinat primer a dependències policials i després s’hi va instal·lar l’empresa La Maquinista Terrestre y Marítima fins que l’any 1841 es va convertir en la Gran Fonda Oriente, actualment Hotel Oriente Atiram.

De fet, de tots els antics convents i edificis religiosos de la Rambla, de l’únic que ens queda alguna pervivència és del convent de Santa Mònica, actualment centre cultural Arts Sants Mònica, a la Rambla de Santa Mònica, a baix de tot de la Rambla. Del vell convent només es conserva part de la fesomia exterior i tres ales de les dependències conventuals, situades entorn del claustre, de planta quadrada.

Com dèiem al principi, a més de la presència d’un elevat nombre d’edificacions religioses, la presència de la religió a la Rambla també és destacable pel que fa al nombre i diversitat de pràctiques cerimonials i litúrgiques que hi han tingut lloc.

Abans, però, cal fer una precisió. Si tenim present la fesomia de Barcelona abans de l’enderroc de les muralles, a mitjan segle XIX, veurem que l’únic espai ample i transitable durant molts segles va ser la Rambla. La Rambla, en la seva condició de passeig, va ser alhora l’únic espai de deambulació pública individual i col·lectiva amb una certa capacitat d’absorció d’un gran nombre de persones. No va ser fins entrat el segle XVIII que els capitans generals impulsaren urbanitzacions enjardinades del passeig de l’esplanada, única alternativa a la Rambla, ja que el passeig de la muralla de Mar, per raons òbvies, podia ser espai de passeig densament transitat fins a un punt, però mai de concentracions col·lectives.

Així, la Rambla va acollir sempre etapes de les grans processons cerimonials religioses que es feien a Barcelona. Naturalment, formant part d’un recorregut que també circulava per molts altres carrers de la ciutat, però tenint en la Rambla el seu moment de més gran expansió multitudinària.

Processons anuals com les de Setmana Santa, la del Corpus, o les reiterades processons rogatòries per fer que plogui en temps de sequera o perquè s’allunyin les malalties en temps d’epidèmia, tenien bona part del seu recorregut per la Rambla. Unes processons sovint multitudinàries que tenien en el popular passeig un dels seus trams de més àlgida intensitat.

I a finals del segle XIX, però sobretot durant el primer terç del segle XX, un altre tipus de processons religioses van tenir en la Rambla el seu escenari privilegiat: les grans comitives funeràries. Amb la inauguració del cementiri de Montjuïc el 1883, la Rambla va ser la via directa d’accés a la muntanya per la part sud, sense haver de creuar el Raval (constantment ignorat sempre).

Així, Barcelona (i la Rambla) van viure algunes comitives fúnebres que van marcar època: com el del sacerdot i poeta Jacint Verdaguer, el 13 de juny de 1902, amb un seguici funeral multitudinari que va col·lapsar la Rambla; o els del cardenal Salvador Casañas el 30 d’octubre de 1908 o el de l’escriptor Santiago Rusiñol el 16 de juny de 1931.

Destacat va ser, també, el de l’arquitecte Antoni Gaudí, la tarda del 12 de juny de 1926.

El fèretre, transportat per una carrossa de cavalls, va sortir de l’Hospital de la Santa Creu i pel carrer del Carme va arribar a la Rambla. La comitiva va circular pel mig de la Rambla, amb milers de persones concentrades, fins al carrer de Ferran, per passar per la plaça de Sant Jaume i el carrer del Bisbe fins la Catedral. Després de les pompes fúnebres les restes de l’arquitecte van ser conduïdes fins la Sagrada Família, on van ser enterrades.

Amb un caire totalment diferent, i ja endinsant-nos en el segle XX, podem esmentar també una altre processó que té arrels clarament religioses que durant molts anys va transitar per la Rambla: la cavalcada dels Reis Mags.

Al llarg dels anys 50 i fins l’any 1965, la cavalcada dels Reis seguia un periple circular partint de Montjuïc i anant per la Gran Via i després carrer de Pelai, etc., fins a la plaça de Sant Jaume, per, un cop allà, saludar des del balcó de l’Ajuntament, rebre les claus de la ciutat i entregar regals als fills de les autoritats, per tot seguit fer el camí de retorn passant pel carrer de Ferran i seguir per la Rambla fins el carrer Hospital, etc.

De 1966 a 1991, la presència ramblista dels Reis Mags encara va ser més important: els reis arribaven per mar al Portal de la Pau i pujaven per la Rambla fins el carrer de Ferran per enfilar cap a la plaça de Sant Jaume, i després ja emprendre camí cap a Montjuïc. No ha sigut fins gairebé l’arribada del nou segle XXI, que la cavalcada ja voreja Ciutat Vella transitant per la Via Laietana i les rondes.

En l’actualitat, la presència de pràctiques o celebracions religioses a la Rambla (com en qualsevol altra espai públic a la ciutat) és molt limitada, ben bé residual. Els temps són uns altres i la presència de la religió en el fet urbà, més enllà de la pràctica individual de cadascú, ha anat en permanent declivi.

Amb tot, la Rambla ha acabat per acollir les pràctiques col·lectives religioses més tradicionals, en unes formalitats reminiscents que són sovint una pàl·lida ombra del que havien sigut en temps anteriors.

Les processons de Setmana Santa, organitzades per unes poques confraries, molt minoritàries, circulen per la Rambla, tot i que, en algun cas, ocupant ja només una de les calçades laterals, i només durant un tram força breu. O les cavalcades o rues de la Mercè (i aquí agafem el concepte de festa religiosa només en tant que són festes que suposadament es fan en honor de la Mare de Déu patrona de la ciutat), que també circula només per un tram de la Rambla, que sol ser entre els carrers de Ferran i el de la Boqueria o Santa Anna.

Posats a perdre, hem perdut fins i tot els entranyables Hare Krishna que a finals dels setanta i primers vuitanta animaven la Rambla amb els seus vestits cridaners i les seves calves hipnòtiques, oferint pastissets als vianants mentre ballaven fent saltirons tocant tamborins i cròtals tot cantant el vell mantra:

Hare Krishnaaaaa, Hare Krishnaaaaaaa,
Krishna Krishnaaaaa, Hare Hareeeeee,
Hare Rāmaaaaaa, Hare Rāmaaaaaa,
Rāma Rāmaaaaa, Hare Hareeeeeee.

Xavier Cazeneuve (Barchinona.cat)