Si pensem en l’origen del fenomen fan de seguida ens vénen a la ment imatges de noies enfervorides cridant mentre els Beatles remenen les melenetes o l’Elvis Presley la seva mítica pelvis. Però la veritat és que aquests ídols pop no van inventar res: Franz Liszt se’ls havia avançat més d’un segle, i la febre que va despertar també va passar per la Rambla.
Liszt va ser un nen prodigi de la música clàssica durant el període romàntic: als set anys ja tocava el piano i als nou ja composava i apareixia en concerts, però la bogeria es va desfermar a partir de la gira europea que va començar el 1839. Els seus seguidors (tant homes com dones) es desmaiaven, cridaven, ploraven o reien histèricament durant els seus concerts, atents als enèrgics moviments de la seva melena i al seu atractiu perfil, envaïen l’escenari, guardaven qualsevol cosa que hagués tocat: mocadors, guants, cordes de piano trencades, o fins i tot burilles de cigarreta acabaven curosament depositades en fermalls, com si fossin relíquies d’un sant. Fins i tot hi ha qui diu que el pianista austro-hongarès té el dubtós honor d’inaugurar la bonica tradició de que les seves fans li llencessin la seva roba interior. Tot elegància romàntica.
Tant gran es va fer l’onada de passió, que l’escriptor alemany Henrich Heine la va batejar: naixia la Lisztomanía, el primer fenomen fan de la història. I Barcelona no se’n va escapar.
Durant la seva gira per recaptar diners per erigir un monument a Beethoven a la seva Bonn natal, Liszt va passar per Barcelona entre 4 i el 21 d’abril del 1845, i es va allotjar al que era considerat el millor hotel de la ciutat: l’Hotel Orient de la Rambla. A Barcelona va donar sis concerts, repartits entre la Societat Filharmònica i el Teatre Nou. Curiosament no va actuar a cap dels dos grans teatres de la Rambla: el Liceu encara no estava construït (de fet, s’hi va posar la primer pedra el dia 11 d’abril de 1845, coincidint amb un dels recitals de Liszt a Barcelona), i el Teatre Principal no va aconseguir que el cobejat artista actués al seu escenari.
Tot i així els seus concerts van suposar un abans i un després a la ciutat. Els seus recitals de piano combinant peces de Rossini o Weber amb improvisacions basades en peticions del públic van posar de moda aquest instrument a la ciutat, i la febre Lisztomaniaca va contagiar definitivament la ciutat, meravellant el públic i la crítica. Valgui com a exemple l’encesa crònica que en va fer Pablo Piferrer pel Diario de Barcelona: “Al asomar junto al piano aquella cabellera varonil, viva, simpática y marcada con un tipo particular, es imposible no sentirse predispuesto por cierto impulso atractivo”. Queda dit, doncs: ni Justin Bieber ha aixecat tantes passions.
