La Rambla té més d’un mosaic: el de rajoles multicolors que li va deixar Miró i un altre molt més viu, canviant i humà. El mosaic de totes les vides, les persones i fins i tot, personatges que n’han fet el seu hàbitat natural i fins i tot, el seu escenari.
D’entre aquest mosaic infinit van destacar per mèrits propis tres peces inclassificables: Ocaña, Camilo i Nazario, un trio d’homes joves, creatius i sobretot, lliures, que van revolucionar l’escena contracultural de Barcelona.
Tots tres eren nascuts a Andalusia, en diferents pobles. Tots tres homosexuals declarats i descarats. Tots tres van arribar a la Barcelona remoguda dels anys 70 per remoure-la encara més.
Potser el més conegut i el més salvatge dels tres és Ocaña. L’homofòbia i les estretors de mires del poble sevillà on es va criar es resumeixen perfectament en les seves pròpies paraules: fins que va arribar a Barcelona, no coneixia la paraula “homosexual”. Simplement era maricón. Va sortir d’allà amb el seu art sota el braç (era pintor i dibuixant), i no podia haver escollit millor destí: la Barcelona d’aquells anys finals de la dictadura franquista eren moltes Barcelones mesclades, bullint d’idees noves. Al seu pis de la Plaça Reial va pintar, i molt, però la petjada més forta la van deixar els seus peus nus sobre les rajoles de la Rambla. Acostumava a passejar-hi transvestit amb una estètica entre kitsch, folklòrica i religiosa, i fins i tot nu sense cap mena de pudor, acompanyat sovint dels seus còmplices Nazario i Camilo. Es considerava anarquista i de fet, exercia rabiosament: fent de la seva absoluta llibertat individual una festa contínua, convertint la seva vida en la seva obra amb la mateixa naturalitat amb que va rebentar, juganer, tots els límits morals i estètics de la època.
La primera acció artística a la Rambla la va fer vestit d’àngel, plantant el cavallet davant del Liceu i posant-s’hi a pintar. I no va parar. Es vestia de folklòrica i cantava coplas, apareixia nu al seu lloc de reunió preferit, el Cafè de la Ópera per seguir la festa fins la matinada pel carrer o a casa seva, de Nazario, o de qui fos. Era fins i tot massa anarquista pels anarquistes: després d’una performance salvatge farcida d’exhibicionisme i sexe a les Jornades Llibertàries de 1977, van estar a punt de vetar-los a tots tres dels actes de l’associació. Fins i tot va acabar a la presó Model després d’un altercat amb la Guàrdia Urbana.
Del bracet d’Ocaña Rambla amunt hi havia Nazario, l’únic supervivent del trio, i Camilo, un tímid i jove artista de bellesa andrògina. Camilo no va ser tan prolífic en la seva producció pictòrica com els seus dos companys. Va flirtejar amb la idea de ser model i actor i després de l’absurda mort d’Ocaña (a causa de les cremades provocades per l’incendi accidental d’una disfressa de sol coberta de bengales durant el carnaval del seu poble), va tornar al seu Moguer natal on va tenir un bar que es va convertir, gràcies a la seva irresistible força centrípeta creativa, en una mena de laboratori cultural. Va morir, com tants talents malaurats de la època, víctima de la SIDA a mitjans dels anys 90. Nazario, l’únic dels tres que encara pot donar testimoni de la bogeria que van suposar aquells anys per als tres, és un dels dibuixants que més va contribuir al còmic underground canalla de la època, publicant a capçaleres tan mítiques com El Víbora amb un estil descarnat i obertament homoeròtic. Seus són personatges com Purita Bragas de Jierro, San Reprimonio o Anarcoma. Malgrat que s’ha parlat molt de les seves performances i del que van significar, el propi Nazario ho té molt clar. El que feien era, sobretot, viure.
