Encara que (per sort) ara costi d’imaginar, hi va haver un temps no tan llunyà en que la major part de la població de Barcelona era analfabeta. Aquesta situació va provocar que nasqués un ofici ara ja extint: el d’escrivent.
També anomenats memorialistes o amanuenses, aquests professionals de la paraula escrita van començar a aparèixer a la ciutat comtal a finals del segle XVIII, com a resposta a la necessitat de molts ciutadans (analfabets o amb un nivell d’alfabetització molt pobre) de comunicar-se. Cartejar-se amb la família que havien deixat al poble o amb un amor llunyà, o senzillament fer tràmits administratius, els escrivents eren la baula que tancava la cadena comunicativa per al obrers de les fàbriques o les minyones que venien a guanyar-se la vida a la ciutat. Redactaven cartes, instàncies, certificats de penals… qualsevol cosa que els seus humils clients els demanessin. Escrivien al dictat, ràpids i eficients, amb bona lletra i bona ortografia, tot un luxe en la època. Primer amb el xiuxiueig del plomí, a partir dels anys 20 amb sorolloses Olivettis i Underwoods.
Les seves casetes de fusta, amb pinta de confessionari secular, van formar part del paisatge de la Rambla durant anys, tan icòniques com les floristes o els ocellaires. Els primers escrivents dels que es té constància eren a tocar de la Plaça Sant Jaume, a la cantonada dels carrers de Sant Honorat i del Call. Primer en petites estructures de fusta i, més tard, amb una mena de paravents desmuntables que van guanyar-li a la zona el sobrenom de la “plaça de les Barraquetes”.
A finals del segle XIX es van traslladar oficialment a la Rambla, a unes historiades parades de fusta adossades a la paret mitgera que sobresurt del Palau de la Virreina, just davant del que ara és la botiga Casa Beethoven.
Allà, aquells homes (molts d’ells ex-militars de les guerres carlistes), sovint amb barretina per guardar-se del fred, gairebé sempre amb ulleres (es veu que li donaven cert caché d’intel·lectualitat al negoci), veien formar-se els diumenges fileres de minyones que volien escriure al poble, o de dones de vida més dissoluta que s’havien encapritxat d’algun mariner de la Sisena Flota (sí, alguns també traduïen). El negoci de les cartes d’amor va triomfar tant que els més espavilats les preparaven durant les estones de menys feina, deixant els espais dels noms en blanc per només haver d’omplir-los quan el mosso o la mossa de torn n’hagués de menester. Fins i tot servien en ocasions de rudimentàries agències matrimonials: diuen que s’hi veien cartells que resaven “Se hacen casamientos”. Es van quedar allà, al seu racó de la Rambla, amb diferents remodelacions de les casetes, fins que un incendi les va destruir la nit del 17 al 18 de març de 1954. Després d’allò, les van traslladar darrera de la Boqueria, on van anar desapareixent a mida que pujava el nivell d’alfabetització. La darrera caseta, ja sense rastre de l’encant de les seves predecessores de fusta, va ser-hi fins a principis dels anys 90. Hi ha qui diu que aquell incendi va ser provocat, i que es volia amagar les casetes que recordaven la vergonya de la falta d’educació de la població. El seu darrer emplaçament, tan amagat, deixa entreveure que no eren plat de gust de les autoritats, però mai ho sabrem del cert.
Trobareu més imatges a Barcelofília
